¿Una Sociedad pasiva? Actitudes, activismo y conflictividad social en el franquismo tardío
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 68 (2007) p. 31-57)

Determinades visions i interpretacions del tardofranquisme han establert que la societat espanyola va acceptar passivament el règim dictatorial, fins al punt que això ha esdevingut un toposrecurrent. D'acord amb aquesta tesi, el franquisme ?definitivament consolidat i admès internacionalment al llarg de la primera meitat de la dècada de 1950? persistí en una societat que gaudia dels beneficis del desenvolupament econòmic i que assistia com a mera espectadora al canvi polític que es materialitzà a la segona meitat dels anys setanta. Sens dubte, un estudi més minuciós de la societat espanyola des de l'inici de la dècada de 1960 fins a la segona meitat dels setanta troba que aquesta passivitat política coexistí amb una notable Conflictivitat social ?en especial obrera i estudiantil i, de manera una mica més tardana, també ciutadana i veïnal? i amb freqüents manifestacions crítiques amb la dictadura, en un marc de creixent suport opositor malgrat la pressió dissuasiva del formidable aparell repressiu franquista. Aquest article explica els fonaments, les característiques i els efectes d'un conjunt de fenòmens que no solament desmenten la imatge d'una societat passiva, sinó que tingueren un paper molt rellevant en la vida sociopolítica dels tres darrers lustres de la dictadura.

Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

La Configuració de la Democràcia a Espanya
Ysàs i Solanes, Pere

Eumo : Vic, 2009
ISBN 9788497663120

Aquest llibre s'ocupa d'un procés essencial de la història contemporània espanyola, i ho fa a través dels treballs de nou reconeguts especialistes que, des de diverses perspectives disciplinàries, analitzen el paper que van tenir els principals actors polítics i socials en la configuració de la Democràcia a Espanya. A l'obra s'estudien les eleccions generals de juny de 1977 i el sistema de partits sorgit d'aquests comicis. S'hi analitzen els condicionants del procés d'elaboració i la Constitució de 1978, les similituds amb la de 1931, i l'ambigüitat en la redacció del model d'organització territorial de l'Estat. S'hi explica el paper que van jugar les organitzacions sindicals, disposades a subordinar els seus objectius més específics en benefici de la consecució i consolidació de la Democràcia, i les patronals, ben allunyades d'aquesta actitud. S'hi tracta el paper dels mitjans de comunicació i l'absència dels intel·lectuals en les estratègies de la transició. El llibre es clou amb dos articles que analitzen el paper -ben diferent, fins i tot contradictori- de dues institucions amb una influència essencial en la societat espanyola: l'Església Catòlica i les Forces Armades.

Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Historia de la UGT : la reconstrucción del sindicalismo en democracia, 1976 - 1994
Vega, Rubén

Madrid : Siglo XXI, 2011 (Volumen VI de la història de la UGT)
ISBN 9788432313844

La UGT recobrà en la Transició el paper de central majoritària que havia desenvolupat en el passat. Per tal de reconquerir aquesta centralitat hagué d'afirmar-se davant de noves opcions sorgides en el moviment obrer antifranquista, especialment CC.OO. Les seves sòlides arrels històriques, els seus vincles internacionals, l'estreta relació amb el PSOE i la defensa d'una proposta sindical moderada li permeteren obrir-se pas amb èxit des de la seva dèbil situació de partida. L'accés del PSOE al govern generà, paradoxalment, una nova situació de conflicte, fins al punt de desembocar en el trencament del model històric de relacions entre partit i sindicat propi de la Socialdemocràcia. El traumàtic camí d'afirmació de l'autonomia sindical trobarà la seva fita fonamental en la vaga general del 14 de desembre de 1988. Acabat aquest recorregut, la UGT ha mantingut la seva condició de central majoritària i la seva definició socialista. Caracteritzar els canvis que això ha exigit i les bases en què tot plegat s'assenta constitueix un dels propòsits d'aquest volum#.

¿Conflicto o cohesión social? : Apuntes sobre historia y memoria de la Revolución de los Claveles (1974 - 1975)
Varela, Raquel

Historia del Presente. (Madrid. Núm 16 (2011) p. 63-76)

Aquest assaig cerca una reflexió a l'entorn de la memòria de la Revolució dels Clavells. Més que un article que estudia exhaustivament totes les dimensions d'aquesta qüestió, es tracta d'una reflexió sobre tres elements essencials, però que no esgoten la temàtica. En primer lloc, el paper de les teories de la transitologia formulades per la ciència política sobre la història de la revolució i el règim democràtic, puix que fer una història teleològica invita a construir una narrativa de la revolució anacrònica que parteix de la Democràcia liberal com a suposat valor clau d'avui dia, tot transportant el mateix raciocini per a la disputa social que es va produir a Portugal durant el bienni 1974-1975. En segon lloc, es repensa el paper de les revolucions anticolonialistes africanes, no únicament com a factor que va precipitar la caiguda del règim de Salazar, sinó com a part intrínseca d'aquest procés. Finalment, es conclou acollint un retorn metodològic a la història social perquè la història de la revolució resisteixi millor les pressions polítiques de l'actualitat.

Huelgas en el franquismo causas laborales - consecuencias políticas
Soto Carmona, Álvaro

Historia Social. (Alzira ; València. 30 (1998) p. 39-61)

Les línies interpretatives de l'estudi són les següents: 1) No és possible analitzar el fenomen de les vagues a Espanya durant la dictadura franquista sense tenir en compte la naturalesa política del règim. 2) La tasca de l'oposició política es troba íntimament lligada a l'activitat de Vagues. 3) Les transformacions estructurals que es produeixen durant el període no expliquen per si mateixes el conflicte social, i encara menys les Vagues. 4) El canvi en la composició dels actors socials, així com llur presència en el medi és un factor decisiu per a explicar l'increment del nombre de vagues. 5) Malgrat la Repressió i la manca de preparació de les organitzacions obreres per a la derrota posterior a la Guerra Civil, mai no faltaren nuclis resistents (memòria), tot i que en els primers anys foren molt febles. 6) La formació de la "nova classe obrera", paral·lelament a l'entrada de noves generacions d'obrers sense experiència organitzativa, permeteren canvis que afavoriren l'increment de la protesta. 7) L'ús de mitjans legals, combinats amb pràctiques il·legals, reforçaren les organitzacions, incrementaren la participació i dificultaren la repressió. 8) El moviment obrer adoptà fórmules democràtiques, fet que implicà una ruptura amb el passat. 9) S'assisteix a la formació d'una nova cultura obrera més propera als ciutadans. 10) Per bé que les demandes pròpiament laborals foren quantitativament les més importants, aquestes apareixen lligades a demandes democràtiques, adquirint així una natura política de la qual n'eren conscients les autoritats i els mateixos impulsors de tals vagues.

De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas
Soto Carmona, Álvaro

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994) p. 109-134)

L'article "De las Cortes orgánicas a las Cortes democráticas" d'Álvaro Soto Carmona estudia el pas de la dictadura a la Democràcia que s'experimentà a Espanya durant la dècada de 1970 a partir del sistema parlamentari. Així, admetent que les Corts són òrgans col·lectius amb funcions legislatives però sense implicar necessàriament l'existència d'una realitat democràtica, l'article analitza la participació, les lleis i el procés polític a partir de l'observació de tres fenòmens, a saber: 1) La universalització de la participació. 2) L'acceptació de les demandes ciutadanes. 3) La divisió de poders efectiva que convertí el poder legislatiu en dipositari de la sobirania nacional i desplaçà el monopoli executiu del franquisme. El document se centra en el període de transformació esdevingut entre 1976 i 1979, malgrat que de manera marginal es fan també al·lusions al funcionament franquista previ i al transcurs de la I Legislatura (1979-1982).

Unidad y diversidad en la oposición comunista al franquismo
Solé Tura, Jordi

En: España bajo el franquismo. Barcelona : Crítica, 1986
ISBN 848432057X

Segons l'autor, parlar d'"unitat" i "diversitat" en l'oposició comunista al franquisme vol dir fugir d'algunes interpretacions simplificadores que veuen la trajectòria del PCE-PSUC (el conjunt dels comunistes de l'Estat) sota el franquisme com un tot homogeni en l'espai i en el temps. La trajectòria és llegida més aviat com una combinació de moments d'uniformitat i de diversitat, podent-se distingir clarament diverses fases en l'elaboració de la política comunista, amb una aplicació d'aquesta política que no va ser uniforme i amb una implantació del propi partit comunista en tot moment caracteritzada per la diversitat i la desigualtat. La implantació organitzativa dels comunistes es va centrar a Catalunya, Madrid, Andalusia, Astúries i el País Valencià. A la resta d'Espanya hi va haver nuclis dispersos, que en alguns moments van adquirir importància però que no van arribar a estabilitzar-se com a tals. I va haver àmplies zones de l'Estat en què el comunisme amb prou feines va penetrar. L'autor considera important reflexionar sobre aquesta qüestió perquè, en realitat, sota el franquisme es va forjar la identitat política i orgànica del comunisme espanyol i perquè els avatars del PCE-PSUC permeten entendre la debilitat i la força de l'oposició al franquisme. Solé Tura opina indubtablement que el PCE-PSUC va constituir el nucli essencial -i en alguns moments, únic- d'aquesta oposició i que, per aquesta mateixa raó, la seva força i la seva debilitat expressen i resumeixen la força i la debilitat del conjunt de l'oposició antifranquista. L'autor segueix les línies generals d'aquesta unitat i d'aquesta diversitat dels comunistes sota el franquisme.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

Atado y mal atado : el suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia
Sánchez-Cuenca Rodríguez, Ignacio

Madrid : Alianza, 2014
ISBN 9788490971109

Franco va voler que el règim quedés "lligat i ben lligat" després de la seua mort. Però uns anys després de la seua desaparició, el propi règim va desfer el nus sense massa dificultats. La transició a la Democràcia, segons l'autor, es produí mitjançant l'aprovació en les Corts, el 18 de novembre de 1976, de la vuitena Llei fonamental del franquisme, la Ley para la Reforma Política. Els procuradors de les Corts franquistes van votar a favor d'una llei que acabava amb el règim i donava pas a unes eleccions democràtiques i un període constituent. A l'època, fou comú referir-s'hi com "l'harakiri" o el "suïcidi" del franquisme. Per què els procuradors acceptaren aquest "suïcidi"? Aquesta pregunta no ha rebut una resposta satisfactòria fins el moment. En aquest llibre es reconstrueix la situació política de l'any 1976, analitzant la correlació de forces entre oposició - els protagonistes d'allò que l'autor anomena la "demanda del canvi"- i règim, així com les reformes portades a terme primer pel govern d'Arias Navarro i, després, d'Adolfo Suárez, i es proposa una explicació del comportament paradoxal dels procuradors.

Teoría y práctica democrática en el PCE (1956 - 1982)
Sánchez Rodríguez, Jesús

Madrid : Fundación de Investigaciones Marxistas, 2004
ISBN 8487098428

L'obra analitza la trajectòria del Partido Comunista de España entre els anys 1956 i 1982 prenent com a eix de referència la relació que sosté amb la Democràcia en un triple pla: el del paper jugat en la lluita contra la dictadura franquista i per la conquesta d'un règim de llibertats, en segon lloc en l'articulació d'una via democràtica al socialisme, i per últim en la pràctica democràtica en la vida interna del partit. A aquest efecte, el llibre presta atenció a una doble seqüència d'esdeveniments, els que es desenvolupen en el pla nacional, és a dir, la lluita contra la dictadura i la transició democràtica, i els que tenen lloc en el si del moviment comunista internacional, considerant alguns esdeveniments clau en l'escena internacional com són l'experiència de la Unidad Popular a Xile, la revolució dels clavells a Portugal, etc. Tot i la seva articulació cronològica, tanmateix, l'obra té una clara naturalesa politològica més que historiogràfica, centrant-se en la investigació de la trajectòria política i ideològica del Partido Comunista de España, raó per la qual es dedica una atenció especial al fenomen de l'eurocomunisme com a condensació última de les transformacions ocorregudes, i culminació teòrica de la via democràtica al socialisme proposada pel PCE, junt amb altres partits comunistes (especialment el francès i l'italià). Com a conseqüència de dita orientació, el llibre conté, en la seva primera part, una anàlisi de tres aspectes importants per a la seva comprensió: la naturalesa dels partits comunistes, la relació teòrica i pràctica del comunisme com a doctrina i com a sistema polític amb la Democràcia, i la evolució i naturalesa del franquisme. Iniciada el 1956 amb l'adopció de la Política de Reconciliación Nacional, la trajectòria seguida pel PCE la va a portar a un canvi profund de la seva línia política i d'alguns dels valors que la sostenen.

La Revolución portuguesa y su influencia en la transición española, 1961 - 1976
Sánchez Cervelló, Josep

Madrid : Nerea, 1995
ISBN 8486763843

Els esdeveniments i transformacions que va viure Portugal entre 1960 i 1976 constitueixen una fita important en la història del país veí i de la península Ibèrica, i també en el context europeu -en derrocar-se per un cop militar però sense vessament de sang la penúltima dictadura d'Europa Occidental- i mundial, per tal com es posà fi a l'imperi colonial portuguès a l'Àfrica i a l'Àsia. A l'Espanya franquista es va deixar sentir amb força la influència d'aquests esdeveniments, no tan sols per la proximitat geogràfica i les relacions de tota mena entre els dos països, sinó també per les similituds entre els dos règims (que no exclouen al mateix temps l'existència de diferències). La revolució portuguesa es va viure a Espanya amb una enorme expectació, com una estimulant referència per a una societat impacient per posar fi al llarg període de règim franquista. I el fet que el canvi de règim s'efectués a Espanya d'una manera molt diferent de la portuguesa no impedí que es desenvolupés un complex joc d'interaccions entre els dos processos. Tals són els esdeveniments i influències que estudia Josep Sánchez Cervelló, qui, després de consultar una ingent quantitat de fonts escrites i realitzar nombroses entrevistes als protagonistes d'aquells fets, aporta amb aquest llibre el primer estudi documentat i complet sobre el tema.

Los Sindicatos en la democracia : de la movilización a la gestión
Rodero San Román, Manuel

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 129-158)

Comissions Obreres, l'organització de major implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco però no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la que estiguéssin representats tots els treballadors. Un sindicalisme plural i bipolaritzat, a mesura que la Unió General de Treballadors recobrava força, es va anar desenvolupant, a la vegada que el model autoritari i estatalment intervingut de relacions laborals de la dictadura era substituit per un altre de caràcter democràtic. Ambdós processos van tenir lloc en una conjuntura de profunda crisi econòmica, en estreta connexió amb l'evolució de la transició política i amb una àmplia mobilització sociolaboral. Els Sindicats, en especial la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però el 1986 dita via va quedar abandonada. Emprengueren a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a assolir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat. Però el pols que els Sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el què la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió político-ideològica.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Un Solo territorio y varias identidades : el trauma del nacionalismo valenciano
Paniagua, Francisco Javier

Historia Social. (Alzira ; València. Núm 40 (2001) p. 115-136)

El valencianisme polític ha tingut diverses variants al llarg del segle XX. En aquest article s'intenten avaluar les diverses interpretacions teòriques que s'han produït sobre els elements que identifiquen el nacionalisme valencià. En aquest sentit, s'estudien les diferents interpretacions històriques que s'han donat sobre la identitat dels valencians, per a concloure finalment que existeix una falta de consens sobre els elements comuns que caracteritzen els imaginaris nacionals.

Reacción popular violenta y Estado revolucionario el "verano caliente" portugués de 1975
Palacios Cerezales, Diego

Historia y Política. (Madrid. Núm 7 (2002) p. 211-248)

A l'estiu de 1975, un any després del cop que va derrocar a la dictadura a Portugal, va prendre posessió un govern provisional nítidament radicalitzat a l'esquerra. Com a reacció, en el centre i nord del país, una gran mobilització popular anticomunista va assetjar, assaltar i cremar més de vuitanta seus del Partit Comunista Portuguès i d'altres organitzacions que es consideraven afins. En aquest article es pretén explicar les condicions de la mobilització i, especialment, del recurs a un repertori violent d'acció col·lectiva. Per aquesta raó, a més d'analitzar les condicions que van donar vida al descontentament comunista, s'analitzen els factors polítics de la mobilització i s'explora el paper de l'Estat en la facilitació o impossibilitació de les accions col·lectives violentes d'aquest moviment.

La Protesta de sólo unos pocos : el débil y tardío surgimiento de la protesta laboral y la oposición democrática al régimen franquista en Andalucía Oriental, 1951 - 1976
Ortega, María teresa

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 26 (2003) p. 113-160)

El present article té per objecte l'estudi i l'anàlisi d'un tema fins ara escassament tractat per la història de l'oposició al franquisme. S'ocupa dels factors que van fer possible el ressorgiment del moviment obrer i sindical, o de la protesta laboral, en les províncies escassament industrialitzades de l'Andalusia Oriental. D'aquesta manera, pretén acabar amb la visió tradicional creada per la historiografia que ha limitat els actes de protesta contra el règim de Franco a aquells espais intensament industrialitzats del nostre país. La present investigació, centrada en les províncies de Granada i Jaén i la seva evolució al llarg d'un dilatat període històric situat entre el final de la Guerra Civil i l'etapa final del règim franquista, condueix a la següent conclusió: malgrat l'existència de múltiples obstacles tals com els negatius efectes de les polítiques franquistes d'industrialització, el predomini del minifundisme empresarial o la debilitat de la classe obrera urbana, també es va produir a les províncies estudiades una reconstrucció de la cultura de la protesta i la reivindicació democràtica, si bé aquesta fou més lleu i més tardana.

Nosotros los comunistas : Memoria, identidad e historia social


Madrid ; Sevilla : Fundación de Investigaciones Marxistas : Atrapasueños, 2009
ISBN 9788487098529

L'obra té l'objectiu de narrar la història del PCE centrant-se en les posicions i experiències dels militants. La publicació recull les ponències del II Congrés d'Història del PCE (22-24 de novembre de 2007) organitzat per la Fundació d'Investigacions Marxistes, dedicades a aspectes fins al moment poc atesos de l'organització comunista. En aquest sentit, l'estudi de la doctrina i de la identitat del partit és treballada per David Ginard, Xavier Domènech, Francisco Erice i Francisco Sevillano, mentre que la "qüestió femenina" és analitzada per Claudia Cabrero i Irene Abad. Carme Molinero, Sergio Rodríguez Tejada i Rubén Vega analitzen l'oposició comunista a la dictadura -el PCE ha estat fonamentalment reconegut per la seva visualització particular com a plataforma aglutinadora de bona part de l'antifranquisme-, i el projecte cultural dels comunistes espanyols és estudiat per Manuel Aznar Soler. Finalment, el llibre planteja també una reflexió sobre el model de democràcia a què aspirava el PCE (Francisco Fernández Buey) i algunes conclusions sobre la situació amb què el partit arribà als transcendentals moments de la transició democràtica (Josep Fontana).

El Moviment feminista durant la transició
Nash, Mary

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 355-365
ISBN 9788437062938

Als Països Catalans el Feminisme com a moviment plural té unes característiques diferents del moviment de molts països europeus ja que constitueix un moviment de signe polític inserit de ple en el moviment d'oposició a la dictadura franquista. A diferència d'altres països, la transició d'una dictadura a la Democràcia marcà lògicament una forta orientació política inicial del moviment, que es desenvolupà en el marc de les dinàmiques socials d'oposició a la dictadura franquista i de conquesta de la Ciutadania i de la Democràcia. El Feminisme català representà una clara resposta democràtica a la Repressió política franquista, però també dirigida de forma específica contra les dones.